Mai hem fet aquí res per guanyar diners com a objectiu principal, ni tan sols secundari. Quan vam portar el Cafè Bar de la Vila de Passanant, vam repercutir tot allò que eren subvencions, el fet de no pagar lloguer, calefacció o subministraments en els preus, retornant-ho al poble i al municipi. I no per perdre diners, ben al contrari. No ens vam fer rics, però el bar donava bons diners, diners per viure dignament. Tenir preus atractius i oferir un bon servei atrau, i sí: vam fer el millor bar de poble de la història de Passanant i Belltall des de temps immemorials. I també funcionava a l’hivern, a la tardor, a la primavera —i fins i tot eren els anys del COVID, imagineu-vos— perquè la gent hi arribava de lluny i dels voltants.

Cal dir també que no creiem que les subvencions siguin bones en tots els contextos. Per als serveis bàsics han d’existir —la salut, el transport públic, els subministraments imprescindibles i alguna subvenció cultural i social—, però en la resta és millor que hi hagi un entorn favorable. En això hauria de treballar molt més l’entramat polític: crear un entorn que permeti el fracàs i la recuperació, en lloc de fraccionar i dividir, i no pas recórrer a subvencions directes i indirectes com a eina única, que sovint provoca i agreuja els problemes.

Fins i tot creiem que els serveis bàsics han de ser públics; la resta ha de ser una oportunitat per a tothom, basada en l’esforç, sense dopings artificials ni competència deslleial.¹

Tornant al bar, treballàvem més, i treballàvem bé, contents; no sabem, encara avui, per què molestàvem tant al consistori… probablement per res més que el fet que als forasters ens cal temps. Fins i tot ens van dir: “no sou d’aquí fins que us hem enterrat al cementiri”.

Al final, ho vam haver de deixar abans d’hora, i no per falta de voluntat de continuar. I no hi ha bé que per mal no vingui… Deixar-ho ens ha brindat la llibertat de fer moltes altres coses…

La mateixa filosofia l’apliquem a tot el que fem, i a Cal Talaia encara més. Tots els esdeveniments que organitzem, amb l’excepció de les arengades, els fem habitualment amb caixa inversa, perdent-hi una mica —i, a vegades, més diners. Les arengades, com que les fem cada mes, les oferim a un preu participatiu per no perdre diners, però tampoc per guanyar-ne. És més aviat un servei que donem al poble i, a més, omplim la caixa de l’associació de Glorieta. Per a qui vulgui, hi ha tres copes de cava, dos cafès o cigalons, tot per un preu fix; al final, és més important que la gent estigui bé.

Aquesta manera de fer fa que la gent sigui també generosa i relaxada. Mai hem tingut la sensació d’aprofitament. Tractar bé la gent fa que la gent respongui, i això comporta una satisfacció i una felicitat que no es poden pagar amb diners. Fins i tot s’ha escampat pel municipi que el bar fet per nosaltres no era rendible; no, tot el contrari: era rendible i, això cal destacar, atractiu. Però sempre n’hi ha, als pobles i al món —per desgràcia—, alguns, i no estem lliures de pecat, que fan un elefant d’un ratolí… Tots hi hem perdut i ningú no hi ha guanyat res per matar el sant… estem pitjor ara, parlant del Cafè Bar de la Vila de Passanant, i molt.

Hem vingut aquí per viure bé i millor amb menys diners, diners que igualment ens hem de guanyar. És un repte i un estil de vida. I, després de vuit anys, podem confirmar que és possible tenir més felicitat amb menys. Donem les gràcies a tothom: la resposta que hem tingut a moltes iniciatives i projectes és més que bonica.

De cor, gràcies a tots els amics nous que hem fet aquí. Tenim més vida social, i millor, que a les grans ciutats. Això és el que importa de veritat: la Rafi, les Elis, els Alberts, les Núries, els Tons, les Evas, l’Ignasi, els Futimers de Ramons, el Maurici, l’Espe, els Joans, els Jordis, la Feli, el Georg, l’Ilonka, els Joseps, la Sílvia, el Jorge, el Stuart, les Pilars, els Xavis, les Martes, la Concepció, l'Emili, el Manel, la Mercè, l'Olga, l'Andrés, l'Alfons i molta, molta gent més — la llista és interminable, incompleta, diversa i contradictoria, com la vida mateixa, que es viu amb menys o més intensitats i presències.

Alguns són ara ben coneguts, altres bons amics; tot un teixit que dona sentit a la vida, amb alts i baixos, com ha de ser, però amb els quals hi ha un respecte profund i mutu, perquè ens hem anat coneixent, amb defectes i virtuts, i el mínim de temps, sinceritat i vulnerabilitat necessaris per fer-ho.

Alguns desapareixen, altres arriben, per les inèrcies de la vida que afecten cadascú.

Aquesta mateixa filosofia l’apliquem als nostres allotjaments: fem preus atractius pels serveis que oferim. Volem que una parella jove de Barcelona no hagi de pagar mig sou per un cap de setmana per allotjar-se. Ens sorprèn com de cars són molts allotjaments al nostre voltant, com si fos un luxe per a pocs passar un cap de setmana fora de les grans urbs, i, alhora, els propietaris fan entendre que són gent d’esquerres, del camp i solidària. Això fa més mal que cap altre cosa. (I alguns fan fins i tot pitjor negoci amb poca satisfacció i molta queixa.)

La mateixa sensació tenim amb algunes altres propostes que semblen més aviat orientades a nou-rics que no pas a tothom, però que es presenten com a verdes i compromeses i no estan fetes per gent corrents, famílies que han de mirar els euros que poden gastar.

L’últim any hem viscut aquí amb certa pressió. Davant de casa nostra ens volen posar uns aerogeneradors que tindrien un efecte devastador sobre tot el que hem construït aquí. Durant molts mesos això ens ha afectat, fins i tot mentalment. Lluitar i preocupar-se per coses negatives deixa empremta. Però cal sortir-se’n, cal recuperar-se.

Una molt bona amiga —no pel temps, sinó pel carinyo— ens va dir fa poc: les lluites es guanyen fent coses bones, no deixant-se arrossegar cap al terreny dels perdedors. I, en el fons, són perdedors fins i tot aquells que ens volen posar això davant dels nostres nassos. Fan perdre a tota la societat a la qual pertanyen ells mateixos i fan que la gent, per acceptar —amb tota la raó del món— que cal potenciar les energies renovables, deixi de preocupar-se pel “com”…

I mai, quan hem deixat el “com” exclusivament en mans de grans corporacions, fons inversors i polítics lobotomitzats pels lobbies per resoldre problemes importants, el resultat ha estat beneficiós per a les nostres societats: mai — ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini.

L’aprofitament d’espais ja degradats per a les energies segueix sota mínims, mentre que la destrossa d’espais i paisatges vulnerables i precioses es manté en màxims i en augment, sense necessitat real i sense fre… Som una espècie trista i deplorable; massa sovint sembla que no tenim remei.

Lluitarem i seguirem lluitant, però deixant enrere l’esperit perdedor que, per desgràcia, envolta i respira gairebé el 100 % de les iniciatives. No aguanten ni la ironia ni la broma i, en lloc de fer feina, estan més preocupats pel seu bon nom.

No sabem com acabarà aquesta història, però, mentre seguim aquí, farem i tornarem a fer coses, i més coses, amb l’esperit de donar oportunitats, de gaudir, de comunicar-nos… Tothom hi és benvingut: tant els amants com els detractors. Tots els que vivim aquí som gent amb caràcter, i el més difícil, per a la gent amb caràcter, és perdonar-se. Una bona provocació acostuma a ser interpretada i rebuda com un insult, però expressa també carinyo, preocupació i ferida i, quan es aconsegueix parlar de veritat després, sovint dona pas al riure, al somriure i a un respecte més profund… som vulnerables.

La filosofia de Cal Talaia és donar oportunitats i espai: ningú no hi té la porta tancada.

1. Som ferms defensors de la renda bàsica per a tothom, tal com la proposa Götz Werner: una aposta per l’alliberament de la creativitat i per la reestructuració social que comporta, en què es paga més pels treballs considerats de poc valor i estima social, i menys pels que ofereixen més satisfacció personal i social.
   Avui dia, la disparitat entre els treballs precaris i els considerats “guai” acabarà afectant la felicitat comuna necessària. Però això implica canviar el sistema impositiu per finançar-ho correctament i per assegurar que les importacions participin en el finançament de les nostres idees socials i de convivència, fent més atractiva la producció local de tot allò que es pot produir —igual o millor— a escala local o regional.
   Això comportaria també millores efectives, i no forçades, a escala global en l’àmbit ecològic. ↩︎