Hem tingut el plaer d’oferir concerts amb músics coneguts i desconeguts, gaudint i apreciant les seves propostes de jazz, flamenc i més. A casa nostra hi han tocat Jo Krause, Roger Mir, Robert Vermeulen, Jaume Vilaseca, Tali Atzmon, Stephen Keogh, Mátyás Gayer, Marc Hodgson, Gilad Atzmon, Rai Ferrer, Marjan Linnenbank, Alberto Cases “El Gato”, Toni Abellán, Adán Pérez Jiménez i alguns més; fins i tot jo m’he pujat a l’escenari per cantar…

I també hi hem tingut malabaristes com Martin Schwietzke, acompanyat pel guitarrista Jérôme Tchouhadjian…

Ens hem enamorat d’aquestes propostes i, personalment, vaig fer les paus amb Lluís Llach. Quan ho canta El Gato, es transforma, esdevé màgic… Feia un fred intens; gairebé no podien tocar. Vam posar brasa per escalfar-nos les mans entre cançó i cançó. Un concert molt accidentat, però molt bonic…

Vam repetir amb l’Albert, amb menys fred.

Organitzar tot això reclama ajuda: la Laura i l’Aldo, l’Olaf —el nostre amic del cor—, veïns com el Jorge, que faciliten gravacions… Tot plegat té una part improvisada, de casa, i és precisament aquí on rau la gràcia, també per als músics: un entorn familiar, diferent, que permet fins i tot retrobaments, conciliacions i comunicació.

El gran somni —que recuperem— és oferir una trobada anual: el Trobador dels Comalats. Un projecte amenaçat pels aerogeneradors que ens volen posar davant de casa nostra, però estem lluitant… i guanyarem. I ho farem… encara que sigui una mica més tard del previst.

I aquí, un concert complet: el de l’aniversari de la Teresa, amb Gilad Atzmon, una petita joia per la proximitat i la interacció. Cal veure “slapstick comedians” cap al moment especial de la nit, al minut 1:15:45… la Teresa damunt l’escenari i jo confonent els músics cantant Porc Pie Hat, de Charles Mingus en una versió feta amb lletres per Roland Kirk, inclosa en el seu disc increïble The Return of the 5000lb Man… el moment “slapstick” de la nit…

Abans de trobar-me amb el Gilad, ja estava enamorat d’una versió de Robert Wyatt d’una cançó de Chic, At Last I’m Free. El Robert Wyatt l’ha tornada a fer una vegada i una altra; la versió que han fet ell i el Gilad després és simplement superba… Escolta-la… At last I’m free, I can hardly see in front of me… La canto molt sovint, sota la dutxa, fent aquesta reducció a un koan japonés meva…

També s’ha produït, com a dany col·lateral, un disc de balades: Danny Boy